Sóc abella, sí i perdo el cap. Els records omplen el meu petit cervell i si pogués ploraria. De fet, la meva mirada ennuvolada no es deu a unes llàgrimes inexistents, sinó a un tòxic que em desorienta i em mata per dins. Immobilitzada, sense forces i amb la llengua a fora, intento fer balanç d’una vida que s’apaga.